Abans d’ahir vam assistir a un cafè-tertúlia per la pau entre Palestina i Israel a la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà. Els dos ponents convidats, l’Ibrahim i la Dominique , erendescendents de represaliats per les seves creences: l’un palestí, l’altra jueva. L’Ibrahim Beisani és metge i cofundador de la Comunitat Palestina de Catalunya i també un gran coneixedor i divulgador de la realitat del seu país d’origen. La Dominique Salomon és descendent de víctimes del genocidi d’Aushwitz, activista francesa i membre de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins “JUNTS”. Tots dos van posar l’accent en la necessitat de mobilitzar-nos per la pau: l’un donant context dels moviments que, des del final de la Primera Guerra Mundial, propiciaven la colonització anglesa de Palestina per tenir un peu a Orient Mitjà; l’altra donant context macropolític i assenyalant el paradoxal posicionament pro Israel de l’extrema dreta europea en un territori que afavoreix el control marítim i de tres continents donada la seva localització estratègica.
Marta Zaera, Presidenta de “Junts x Gavà”, Dominique Salomon, de l’Associació Catalana de jueus i palestins (JUNTS), Ibrahim Beisani de la Comunitat Palestina a Catalunya i Judit Torres, artista local.
Els pares de l’Ibrahim van abandonar Jaffa amb el que duien posat perquè pensaven que tornarien l’endemà a casa seva. Tot i les resolucions de l’ONU 194 i 242 que reconeixien el dret dels refugiats palestins de tornar a les seves cases i la retirada de les fornteres creades per l’ocupació israelí, la mare de l’Ibrahim va morir passats els 90 anys sense haver-hi pogut tornar.
La Dominique ens fa fixar-nos en com el fet que les resolucions de l’ONU o els acords d’Oslo que determinaven la creació de l’Estat Nació de Palestina el 1999, sense que refugiats que puguin tornar a les seves cases, amb els palestins sense estat nació propi i amb les tortures, empresonaments i destrucció continuada de monuments palestins amb el propòsit d’eliminar qualsevol rastre de la seva cultura que ens relata l’Ibrahim, fa que la democràcia occidental i les seves institucions, especialment les que defensen els drets humans, perdin credibilitat. Què passarà si finalment organismes com l’ONU o com la pròpia UE perden completa autoritat com a resolutors de conflictes en termes democràtics i de convivència amb autodeterminació?
Isaac Rabin, representant legal del poble israelí, Bill Clinton, representant legal dels Estats Units i Yasser Arafat, representant legal del poble palestí durant els Acords d’Oslo el 13 de setembre de 1993.
A Catalunya som conscients de com és lluitar per la cultura, la nostra terra i el nostre dret d’autodeterminació. Escoltant les paraules de l’Ibrahim i la Dominique es fa evident que hem de mantenir els ulls oberts i les mans alçades contra el genocidi per interessos estratègics i econòmics dels antics imperis. És un moment crític, per la nostra democràcia sí, però també pel nostre model socio-econòmic.
Les aportacions del públic també ens fan pensar. “Què es la pau? Com esperem mobilització quan a casa ho tenim tot? Pa i entreteniment pel poble i estarà controlat. Què podem fer? Som víctimes del capitalisme i l’acceptem com a model”…
Tot plegat fa pensar fins a quin punt realment els pobles rebem allò que democràticament hem escollit o bé cal que reprenguem el poder d’aquells que l’han pres només pel seu propi benefici? Qüestions que tenen difícil resposta ràpida i en què paga la pena que invertim en informar-nos amb bones fonts i fer-nos la nostra pròpia opinió al respecte per posicionar-nos conscients de que, si escollim la fictícia comoditat de les nostres vides, en realitat, estem validant un model socio-polític basat en l’abús de poder i els interessos econòmics per sobre dels drets humans.
Dominique Salomon i Ibrahim Beisani durant el Cafè-Tertúlia per la pau Palestina-Israel el 21 de sembre de 2024 a la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà.
Potser com a catalana i com a persona, comparteixo el sentir de les paraules de cloenda de l’Ibrahim: “és legítim protestar contra un ocupant i la justícia és el que crea una pau duradera. L’últim dia de l’ocupació serà el primer dia de la pau”. Què és justícia és el punt clau, com s’aplica un altre tema i qui té legitimitat per aplicar-la i modificar-la és tant o més important. Com a votants, tenim una responsabilitat. Com a ciutadans tenim un dret, sortir als carrers. Com a humans ens toca reflexionar i ser coherents de facto amb allò que diem per evitar que les paraules se les endugui el vent.
Catalunya celebra un nou 11 de Setembre. El 310è 11 de Setembre d’ençà de la caiguda de la ciutat de Barcelona sota el jou de les tropes borbòniques després de resistir un setge de més d’un any gràcies a la capacitat de resistència dels catalans. Aquella caiguda, seguida del Decret de Nova Planta dictat per Felip V, hauria pogut representar la desaparició de la nació catalana, però no va ser així. Som fills d’un país i d’una cultura que tenia totes les cartes per desaparèixer, però encara ens mantenim tossudament alçats. La nostra història ens ensenya que cal no defallir, transformar les febleses en fortaleses i mantenir posicions per assolir els objectius. Resiliència, determinació i perseverança. 310 anys més tard, col·lectivament podem continuar afirmant que encara som aquí.
Encarem aquest nou 11 de setembre amb determinació i esperança, tot i que transcorrerà en una situació d’excepcionalitat per la persecució judicial de l’independentisme. La fita assolida per l’aprovació de la llei d’amnistia, el passat mes de maig, havia de posar el comptador a zero i permetre retornar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya al terreny d’on mai hauria d’haver sortit: el de la política. Però un nou cop d’estat judicial, que el govern espanyol no combat amb contundència, ha resultat en la no aplicació de la llei per part d’alguns jutges, i, per tant, perpetua la repressió, centrada, novament, en l’intent d’eliminar la figura del president Carles Puigdemont, que continua sense poder exercir amb normalitat els seus drets individuals i polítics com a diputat electe.
Alhora, l’independentisme ha perdut la majoria parlamentària i un partit independentista ha permès la formació d’un govern encapçalat pel PSC-PSOE votant la investidura de Salvador Illa, que va manifestar-se favorable a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que va aturar l’autogovern i va destituir el govern legítimament elegit pel poble de Catalunya. Aquest fet esberla de forma greu la possibilitat de mantenir la unitat independentista en el curt termini i ens obliga a repensar l’estratègia per assolir la independència de Catalunya.
Davant aquesta greu conjuntura, no tenim dret a rendir-nos ni a renunciar a res. L’anhel d’autogovernar-nos ve de lluny i no defallirem en la lluita per aconseguir un objectiu polític, la independència de Catalunya, que és legítim i, a més, l’impulsem de forma democràtica i pacífica. Per això, aquesta Diada cal ser-hi més que mai. La força de la gent ha estat fonamental per arribar fins aquí. Ho va ser l’1 d’Octubre i ho ha estat durant anys i anys en tota mena de mobilitzacions. Nosaltres hem de contribuir amb les nostres accions a fer que tota aquesta gent que s’ha mobilitzat de manera exemplar durant més d’una dècada, que tota aquella gent que està desorientada o desil·lusionada, torni a veure un horitzó d’esperança. Nosaltres aspirem a representar els hereus de l’1-O.
Enguany, que celebrem el centenari del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, convé recordar les seves paraules per no perdre de vista que la nació catalana i la seva lluita per la llibertat comença a tots i cadascun dels racons del territori i en tots i cadascun de nosaltres: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen. Baixa al carrer i participa. (…) No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!”
La gent hi és i nosaltres hi som i estarem al costat del nostre país en defensa de la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres institucions; en defensa, en definitiva, d’un futur de progrés i llibertat, per independitzar-nos d’un Estat que ens manté estancats en un passat sense drets ni llibertats. En el moment actual és l’hora de tornar a mobilitzar-nos, de refer ponts i treballar per continuar fent-nos dignes de la confiança que ens ha atorgat la gent. Aquesta Diada diem ben alt i clar que encara som aquí, i que hi serem fins a aconseguir la plena llibertat!
En els darrers dies hem conegut la notícia de la intenció de la Conselleria d’Ensenyament de tancar l’escola pública Joan Salamero de forma unilateral.
Semblava més una declaració d’intencions que no pas una realitat, però malauradament en els darrers dies s’ha rebut la notícia que la conselleria d’ensenyament vol tancar definitivament l’escola pública Joan Salamero de cara al curs 24-25.
La gravetat de la situació ja no és la decisió unilateral del tancament, sinó posar en risc el model educatiu de la ciutat i concretament el model d’èxit de l’escola Marcel.li Moragues, volent imposar el trasllat de tots els nens i nenes a aquest centre.
Pensem que situacions d’aquesta rellevància requereixen d’un consens entre la comunitat educativa i l’administració que, en aquest cas, no ha existit.
Des de Junts per Gavà volem manifestar el nostre rebuig frontal a aquest fet i ens posem a disposició de les AMPA’s dels centres afectats per tal d’intentar intermediar amb les administracions competents i trobar una solució adequada en temps i forma.
Tanmateix, ens afegim a la manifestació convocada aquesta tarda a les 18h, a la P. Balmes, com a mostra de suport i, a l’hora, de rebuig a aquesta decisió inacceptable i irresponsable de la Conselleria d’Ensenyament.
El passat mes de desembre a JuntsxGavà, vam renovar l’executiva local i comencem el 2024 amb un nou equip de treball encapçalat per la Marta Zaera com a presidenta. En paraules de la Marta per als mitjans locals, l’executiva anterior amb en Jaume Vilaró a la presidència, va fer una gran tasca “perquè ells se’n van fer càrrec quan el partit s’estava creant, tot estava començant, i van tenir molts problemes perquè eren pràcticament tres persones. Nosaltres ara ja tenim un grup consolidat, un partit consolidat, i un equip gran amb un executiu amb molta empenta i amb moltes ganes de treballar”.
El Secretari general de Junts, Jordi Turull, a la seu de Junts a Gavà
La nova executiva accepta el repte de donar aquesta continuïtat, millorar i fer més per ser “al costat de la gent, anticipar-se als problemes de les persones” i “fer la vida més fàcil i més feliç a la gent, que és realment l’objectiu de la política”, tal i com va assenyalar el Secretari General de Junts per Catalunya, Jordi Turull. En Jordi Turull i dos presidents comarcals, en Pere Clota pel Baix Llobregat i en Pere Canadell pel Vallès Occidental – Sabadell, van assistir a l’acte de presentació que va tenir lloc a la seu de JuntsxGavà al carrer Sant Joan el passat 7 de desembre.
Els darrers dies de l’any es va fer el traspàs de funcions i, després de les festes, el nou equip ha començat la seva tasca amb embranzida i un impuls renovat que ens permetrà “que la feina que es faci, tant des de l’ajuntament com des del partit, faci que la gent ens vegi com un instrument útil”. Estem convençuts de que la nova executiva, amb la Marta Zaera al capdavant, aconseguirà consolidar la posició del partit i anar més enllà en els nostres objectius sense renúncies, tal i com fa Junts per Catalunya a nivell nacional.
Creació d’alumnes del CEFP Núria a la Plaça Major de Gavà
El passat 17 de novembre, vam gaudir de la visita de la Diputada al Parlament Aurora Madaula, qui ens va parlar de les violències masclistes, la feina que s’hi fa des del Parlament i com de preocupant és la situació que viuen els nostres joves entorn a aquest tema. Agraïda d’haver pogut compartir aquest moment al local de Junts x Gavà i del posicionament de referent que ocupa Catalunya a nivell internacional gràcies a la feina que, polítics com l’Aurora, duen a terme. Des de llavors, li dono voltes al tema, perquè a una part de mi li preocupa que, diversificant la violència en categories, es perdi força davant aquesta xacra social. Com que sóc de mirar el cantó positiu, potser parlar de violències aconsegueixi que d’una vegada posem el focus on cal: la violència i la seva futilitat.
És cert que de violències n’hi ha de fet, de paraula i de pensament. Les darreres no són punibles a menys que hi hagi una manifestació d’una de les altres dues o, com passa sovint, de les dues. Tot i així, la de pensament, és la més perillosa: sense aquesta, cap de les altres viuria en el nostre dia a dia. La qüestió és: on neix aquesta violència? Si mirem la violència que patim les dones, històricament, hem posat el focus en la supremacia del mascle sobre la femella. Preocupant, sí, però preocupant també que en ple segle XXI la idea de supremacia sigui encara vigent i candent, sigui quina sigui l’àrea sobre la que s’aplica. En una època en que les dones semblem haver aconseguit tant en el terreny de la igualtat, en que les nostres joves treballen per l’equitat i les que venen darrera sembla que perdran el que les primeres van guanyar, és evident que hem fet quelcom malament. Els qui empren la violència i els que abandarem la pau. Per què? Potser perquè pensem que el que un cop hem guanyat romandrà per sempre, quan tothom sap que el jardí es panseix si no el regues. Potser perquè hem jugat a la democràcia i ens hem cregut que sabem fer-la servir quan només hi transicionàvem. Potser perquè hem entregat l’educació a un sistema patriarcal imperialista que només vol mans per a cultivar el camp, al que darrerament s’hi havia anat en tratge i ara es treballa des de casa.
I per mí, aquesta és la clau i la violència masclista més gran des de fa segles. La que patim les dones, sí, i també els nostres fills, pares i parelles en les seves formes més diverses. Perquè del patriarcat i la seva ànsia de poder n’hem patit tots, de forma igualitària tot i que no equitativa, les conseqüències: les guerres i les seves masacres que només busquen la forma de seguir perpetuant un model imperialista que sempre necessita d’esclaus per perdurar en el temps. I tindrem lleis que condemnin l’esclavatge, i tot ben viu el veig de formes ben diverses també vers els de sempre: dones, nens i rebels. I tindrem lleis que vetllin pels drets humans per evitar que es torni a repetir el passat, i ben viu el veig des de Gaza, passant per Ucranïa, fins més enlllà de l’Atlàntic i fins i tot a casa també (tot i que sense morts al carrer, gràcies a qui calgui per això). I tindrem ordres d’allunyament, divorcis i tots els drets, i ben ineficients demostren ser. Per què, perquè el sistema funciona, però per d’altres, per nosaltres, avui, les dones, no.
El passat dissabte, 25N, el lema era “Dia de l’eliminació de la violència envers les dones”. Pel matí parlàvem amb les dones de l’Associació Clara Campoamor. Per la tarda unes nenes llegien 52 noms. Avui en són 54, tan sols 2 dies després. El que fem funciona, sí, però funciona malament. Hem de fer canvis d’arrel i això implica arrencar cebes ben arrelades. Així que com sempre faig quan el problema s’escapa de les meves mans, giro envers mí la mirada i penso, què puc fer des d’aquí i ara? Escriure el que penso n’és una. Parlar alt i clar cada cop que ha calgut i les que calguin quan crec convenient. Viure tant com pugui aliniada de forma conscient als valors amb que he crescut, els que vaig conservar, els que he adoptat i els que he descobert innats.
Ens cal paciència sí, però també guanyar velocitat amb un relleu sistemàtic adequat que ens permeti sortir de la transició democràtica, determinar un nou sistema (quan més natural millor), prendre consciència individual i tornar a educar en comunitat, amb el cor. Ens cal tenir dones alliberades, fortes i amb do de paraula, i homes que sàpiguen cedir el lideratge i recolçar-nos com les seves mares, germanes i parelles en les seves formes més diverses han fet, fan i faran. Us necessitem fent al nostre costat de forma conscient, coherent i autèntica, i creieu-me quan us dic, que és una tasca més complexe del que sembla.
A voltes, doncs amb el 25 N, això és el que ha sortit. El remor d’uns dies, que venen sent anys i que vol somiar amb un present millor que ens permeti viure amb llibertat, dignitat i autodeterminació.
MJTH, Gavà, 28 de novembre de 2023
“No se vayan todavía, aún hay más”
En acabar la redacció d’aquest primer article per Junts x Gavà, una persona m’ha fet reflexionar sobre el fet que havia agafat les dades del regne en comptes de les de casa nostra. Casa nostra, casa d’ells o casa d’altres tant és quan parlem de violència masclista, imperialisme i patriarcat: casa nostra és la Terra, la de totes i les fronteres i delimitacions territorials són merament un constructe que ja sabem on neix.
Sóc independentista, sí, catalana, sí, però dona i persona (com a mínim fins que amb ser persona sigui suficient). Què vol dir això? Des de petita, que faig les coses a la meva manera, em van educar per no dependre de ningú i així intento viure. I dic intento perquè el problema del patriarcat i l’imperialisme és que li agraden les dependències, sobre tot les dels súbdits envers els que ostenten el poder.
Per mi, l’independentisme és una forma de viure, més enllà de la causa catalana i vivim en una comunitat que acull causes que trascendeixen el sentit nacional de cadascú però que ens direcciona a tots cap a la indipendència individual. Així que si parlem de violència, i més si és masclista, per mi, l’únic que regna és un principi molt català: el de solidaritat.
En el Dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones, afirmem ben alt i clar que la lluita contra les violències masclistes és una lluita col·lectiva que necessita de tota la societat. Perquè les violències masclistes no són un fet aïllat ni privat. Perquè les violències masclistes són un dels principals problemes de seguretat pública que té el país. Perquè no són un problema de les dones. Són un problema de tota la societat.
En les darreres dècades hem viscut al nostre país un canvi profund en el rebuig social a aquesta violència estructural contra les dones. Per arribar fins aquí ha calgut posar nom a les diferents formes que adopta i assenyalar tots els àmbits en què es produeix. També ha estat fonamental que tant les dones com els homes aprenguéssim a identificar els fets que constitueixen violència masclista i, de manera cabdal, a responsabilitzar els agressors en lloc de culpabilitzar les dones que la pateixen per allò que han fet o no han fet.
Aquest canvi no s’ha produït perquè sí. Ha sigut fruit d’una intensa lluita feminista que ve de lluny, en l’àmbit social i comunitari, en l’àmbit laboral, en l’àmbit cultural o en l’àmbit esportiu, i que també ha guanyat un espai central a les institucions polítiques i les administracions públiques. S’hi destinen més recursos que mai per als serveis especialitzats d’atenció i recuperació de les dones i de les seves filles i fills.
Per això és inevitable que se’ns esgotin les paraules de condemna i que ens preguntem amb dolor: “per què no s’aturen les violències contra les dones?”, “per què no s’acaben els feminicidis?”, o “per què no deixen d’augmentar les denúncies?”.
Prenguem consciència que amb l’augment del rebuig social i la fermesa de la resposta institucional no n’hi ha prou. No afrontem un esprint sinó una carrera de fons. Tenim encara molt normalitzades actituds i comportaments masclistes de menyspreu, ridiculització, control o dominació envers les dones i els seus cossos. I massa sovint encara costa desprendre’s dels estereotips sobre les víctimes i sobre els agressors, dels dubtes sobre la intenció de la víctima o supervivent que denuncia la situació de violència i de la complicitat o camaraderia amb l’agressor.
Aquest estiu tothom ha pogut veure com un fet ocorregut davant les càmeres i difós arreu del món no era suficient per obtenir en un primer moment una reparació àgil a la violència viscuda. Tothom ha pogut veure igualment que, perquè això passés, ha estat necessari tot un clam social d’indignació davant la manca de diligència de qui tenia la responsabilitat d’actuar, d’aquells que van aplaudir unes excuses injustificables, dels que van pressionar o qüestionar la reacció de la víctima i dels que varen ser tous en els seus comunicats o van callar massa dies. Tothom ha pogut veure igualment que, amb el clam “#S’haAcabat”, les jugadores de futbol no denunciaven només aquests fets, sinó que posaven el focus en un conjunt de desigualtats que cal adreçar per garantir la no-repetició i per fer efectiva la igualtat.
Aquest és el pas que necessitem fer totes i tots cada dia per acabar amb les violències masclistes. El silenci i la inacció no són respostes neutrals, sinó que donen suport a l’agressor, a la impunitat i a la reproducció de les violències. Cal trencar tots els silencis i tenir un paper proactiu en la prevenció i la detecció. Totes i tots som observadores i observadors d’unes violències que pateixen moltes dones del nostre entorn (familiar, d’amistats, laboral, educatiu, grups de xarxes socials, espais d’oci, al transport públic o al carrer) per part d’homes del nostre mateix entorn.
Totes i tots podem evitar que es produeixi la violència intervenint i denunciant comportaments agressius, discriminacions i desigualtats. Podem contribuir a establir estàndards sobre què és acceptable i què no ho és en el nostre entorn, podem ajudar a reconèixer comentaris o comportaments intolerables, incloent-hi aquells discursos negacionistes de les violències masclistes, i empènyer així a superar les normes culturals patriarcals de la nostra societat. Podem cridar l’atenció sobre la situació de violència perquè s’aturi i exigir al nostre centre de treball, associació o espai d’oci que apliqui adequadament el protocol que està obligat a tenir.
Així mateix, totes i tots tenim també un paper cabdal en la resposta immediata després de la violència. Com a amiga o amic, familiar, company o companya de feina, veí o veïna, podem ajudar a qui ho està patint a identificar els indicis de la violència patida o dels factors de risc per la seva vida. És especialment important donar-li suport emocional, ajudar-la a superar la por, l’aïllament, la vergonya o el sentiment de culpabilitat que pot provocar la violència viscuda, assegurant-li que no és culpa seva, que som al seu costat i que la podem acompanyar als serveis especialitzats que es troben arreu del país o trucar al telèfon 900 900 120.
Les institucions polítiques del país —Generalitat de Catalunya, administracions locals i entitats municipalistes— ens comprometem a dedicar tots els esforços i recursos necessaris per garantir el dret de les dones a una vida lliure de violències masclistes. Sabem que hem treballat molt, però encara hem de fer-ho molt més: amb la diligència deguda, amb una resposta integral i amb polítiques públiques transformadores i valentes. Però, per erradicar les violències masclistes, és imprescindible la implicació de tothom. Cadascú i cadascuna de nosaltres podem ser agents de canvi. Aixequem totes les catifes, trenquem tots els silencis i tinguem totes les alertes activades per prevenir, detectar i reparar les violències contra les dones. Prenguem partit per aturar d’una vegada per totes la principal vulneració dels drets humans de les dones i per acabar amb el seu últim responsable: el patriarcat i la ideologia masclista que el sustenta.
Per oferir les millors experiències, utilitzem tecnologies com ara galetes per emmagatzemar i/o accedir a la informació del dispositiu. Donar el consentiment a aquestes tecnologies ens permetrà processar dades com ara el comportament de navegació o identificadors únics en aquest lloc. No consentir o retirar el consentiment, pot afectar negativament determinades característiques i funcions.
Funcional
Sempre actiu
L'emmagatzematge o accés tècnic és estrictament necessari amb la finalitat legítima de permetre l'ús d'un determinat servei sol·licitat explícitament per l'abonat o usuari, o amb l'única finalitat de realitzar la transmissió d'una comunicació a través d'una xarxa de comunicacions electròniques.
Preferències
The technical storage or access is necessary for the legitimate purpose of storing preferences that are not requested by the subscriber or user.
Estadístiques
L'emmagatzematge o accés tècnic que s'utilitza exclusivament amb finalitats estadístiques.The technical storage or access that is used exclusively for anonymous statistical purposes. Without a subpoena, voluntary compliance on the part of your Internet Service Provider, or additional records from a third party, information stored or retrieved for this purpose alone cannot usually be used to identify you.
Màrqueting
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són necessaris per crear perfils d'usuari per enviar publicitat o per fer un seguiment de l'usuari en un lloc web o en diversos llocs web amb finalitats de màrqueting similars.
