Enguany, la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya ha evidenciat la necessitat urgent d’afrontar el menysteniment i l’atac constant cap el nostre actiu més preuat, la llengua. Algú va dir «Mentre hi ha la llengua, hi ha un país», i així és, per això aquesta creuada sense límits per fer creure allò que no és. Ara fa uns dies ens va deixar la Carme Junyent, dona sàvia que no es va rendir mai i que amb el seu exemple ens esperonava tots, per la llengua, per la vida i pel país.
Doncs bé, en el seu darrer article, titulat «Morir-se en català», va deixar palès la irrupció sense escrúpols de l’anomenat imperialisme lingüístic en molts àmbits de la nostra vida quotidiana. Defensora de les converses bilingües sense necessitat de canviar la llengua, amb normalitat, li va xiuxiuejar a una infermera que li va dir si tenia cap problema en adreçar-se-li en castellà a les darreres hores de la seva vida: «El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em toca a mi he de ser conseqüent».
La pregunta ha de ser, quin futur volem? Un futur on ni tan sols poder morir en català? o Un futur on poder viure-hi i morir?.
Diguem-li conseqüència, coherència o, potser, dignitat. Com a terra d’acollida, som un poble acostumat a conviure i respectar altres cultures, altres llengües, però aquest precepte passa per prioritzar la nostra cultura i l’ús de la nostra llengua. Avui, demà i sempre, el passat es difon i dóna pas al present que portarà un futur.
La pregunta ha de ser, quin futur volem? Un futur on ni tan sols poder morir en català? o Un futur on poder viure-hi i morir?. Aquest darrer, sense dubtes, ha de ser el nostre objectiu i tots plegats hem d’aportar el nostre granet de sorra per fer-lo possible, des de la convicció i l’empoderament que ens atorga una llengua amb més de deu segles d’història.
#JuntsPerLaLlengua
